17 ANYS

Fa 17 anys 

Disset

Curiosament, 17 és un número que em va acompanyar durant la meva joventut. M'agradava. Més que el 18, més que el 16. Potser perquè és imparell i número primer. Em sembla més fresc, en moviment, sense l'equilibri de la duplicitat. Per això m'agrada.

Aquest any n'ha fet 17 i he necessitat regalar-me una pausa. Un espai de clama, de mirar endins. És dimecres i he agafat el dia de festa.

Avui fa sol, com ara fa 17 anys. En aquests moments del matí, ja hauríem fet les primers trucades per donar la notícia. Recolzada a la façana del tanatori, vaig marcar el número de la nova feina: Avui no podré venir: la meva mare ha mort. Un silenci incòmode a l'altre costat, portava poc temps en aquell despatx i no sabien que estava malalta. 

Alguna trucada més a persones de referència. Encara no hi havia WhatsApp i el missatge s'havia d'estendre per SMS, trucant, en persona... I mentre la gent que m'estimo, anava sabent que alguna cosa s'havia trencat dins meu, nosaltres recalculàvem la 'nova' família: de 4 passàvem a 3, un número primer, imparell, sense la dualitat del 4. Més inestable, sens dubte.

Ara sóc al bar de la Central del carrer Mallorca. Aquest lloc és un refugi, no és la primera vegada que vinc a escriure-hi. M'hi sento a gust entre llibres, abrigada. Les estanteries plenes, tots els volums arrenglerats, entre milers i milers de pàgines, ensumant històries... Tot això forma part del meu paisatge de referència, la meva infància. 

Quantes hores deuria passar entre els passadissos de la llibreria on treballava la mare? Esperant que arribés l'hora de plegar, que quadrés la caixa, seia a terra i remenava llibres i llibres, els ordenava, els llegia, els alineava, els observava... I vaig aprendre a estimar-los. 

Encara ara, a vegades em trobo al terra d'una llibreria i no sé ben bé com hi he arribat.

Avui és un dia tranquil i celebro que el buit que va deixar la mare quan va marxar, s'ha omplert amb una substància ben especial, que m'acompanya allà on vaig. És una substància tendra, càlida, suau i melancòlica. És aquosa i, sovint, deixa anar llàgrimes, llavors, se m'eixampla el cor. La noto de tant en tant, no sempre. Li haig de deixar espai i fer silenci. Quan reapareix m'agrada escoltar-la perquè m'acarona i m'embolcalla, em fa sentir com d'especial va ser estimar-la.

Perdre la mare és molt fort.

Ara que sóc mare, penso sovint el que represento per les meves filles. El que representaré quan siguin adultes i com formalitzaran aquest sentiment cap a la figura materna. Jo, de moment, les abraço i les intento comprendre. Sento que fer de mare em connecta amb la meva i, al mateix temps, veig en elles la nena que era. 

Ser mare és un regal universal.

La Queralt va néixer un 17 de febrer, a les 23.57h. Va sortir de cop només dos 'pujos'. Sense esperar-m'ho, era a les meves mans. De no haver estat així, hauria nascut un dia parell... Jo no volia, ho recordo perfectament. Quina estupidesa, direu, però preferia el 17. Imparell i número primer, més fresc, en moviment, sense l'equilibri de la duplicitat. 

I avui, aquí, escrivint a raig, el número 17.