Tuàutem

cli(q)ueu la imatge... [Tuàutem]

[Tuàutem]

[Tuàutem]

_ Llenaba hojas y hojas de dibujos extraños, parecían máquinas. Una noche Hélène le preguntó _ - Qué son? - Es una pajarera. - ¿Una pajarera? - Sí. - ¿Y para qué sirve? Hervé Joncour mantenía los ojos fijos en aquellos dibujos. - Se llenan de pájaros, todos los que se pueda, y después, un día que suceda algo feliz, se abren sus puertas de par en par y se mira cómo vuelan libres. _ _ Seda Alessandro Baricco

Miedo a perderse ambos, vivir el uno sin el otro: miedo a estar alejados en el viento de la niebla, en los pasos del día, en la luz del relámpago, en cualquier parte. Miedo que les hace abrazarse, unirse en este aire que ahora juntos respiran. Y se buscan y se buscan esa flor instantánea que cuando se consigue se deshace en un soplo y hay que ir a encontrar otras en el jardín umbrío Miedo; bendito miedo que propicia el deseo la agonía y el rapto, de los que mueren juntos y resucitan luego. José Agustín Goytisolo

Es va recolzar en aquelles darreres ràfegues de llum per atansar-se al llit on, sota les mantes, dormia una nena, preciosa i ignorant de qualsevol altre lloc que no fos aquell. Ann Deverià la mirà - però amb una mirada per la qual mirar ja és una paraula massa forta - mirada maravellosa que és veure sense preguntar-se res, veure i prou - una cosa semblant a dues coses que es toquen - els ulls i la imatge - una mirada que no pren sinó que rep , en el silenci més absolut de la ment, l' única mirada que realment ens podria salvar - verge de qualsevol pregunta, no marcada encara pel vici de saber - única innocència que podria prevenir les ferides de les coses quan penetren de l'exterior en el cercle del nostre sentir - veure - sentir - perquè no seria res més que un meravellós ser davant , nosaltres i les coses, i rebre tot el món als ulls - rebre - als ulls - el món . Així només les mares de Déu sota les arcades de les esglésies saben veure l'àngel que davalla dels c...

Hay que estar siempre borracho. Ésa es la clave, ésa la única cuestión. Para no sentir la horrible carga del Tiempo que os rompe los hombros y os inclina hacia el suelo, tenéis que emborracharos sin tregua. ¿De qué? De vino, de poesía, de virtud, a vuestro antojo. Pero emborrachaos. Y si en algun momento, en las escalinatas de un palacio, sobre la verde hierba de un foso, en la soledad triste de vuestra habitación, os despertáis, la embriaguez menguada o desaparecida, preguntad al viento, a la ola, a la estrella, al pájaro, al reloj, a todo lo que huye, a todo lo que gime, a todo lo que rueda, a todo lo que canta, a todo lo que habla, preguntadles qué hora es; y el viento, la ola, la estrella, el pájaro, el reloj, os responderán: "¿Es la hora de emborracharse! Para no ser esclavos martirizados del Tiempo, emborrachaos; ¡emborrachaos sin tregua! De vino, de poesia o de virtud: a vuestro antojo". El esplín de París Charles Baudelaire

Mujer tejiendo junto a la ventana. Inesperadamente, entra en la habitación un NIÑO , sosteniendo algo en el hueco de la mano. NIÑO. Madre, mira qué te traigo. MADRE. ¿Qué me traes? NIÑO. Una luz. MADRE. ¿Dónde estaba? NIÑO. En la charca, debajo de la luna. MADRE. ¿Te vio alguien cómo la cogías? NIÑO. No, nadie. MADRE. Anda, préndemela pues en el pelo. Pausa. El NIÑO se alza sobre la punta de los pies y prende la luz en el cabello de la MADRE . Por un instante, la MADRE deja de tejer y sonríe. Historias mínimas Javier Tomeo

Aquesta carta, amiga meua, serà llarga. No m’agrada massa escriure. Sovint he llegit que les paraules traeixen el pensament, però em sembla que les paraules escrites el traeixen encara més. Vós sabeu el que queda d’un text després de dues traduccions successives. I a més a més no sé com fer-ho. Escriure és una perpètua elecció entre mil expressions, cap de les quals no em satisfà, i sobretot cap no em satisfà sense les altres. Tanmateix jo hauria de saber que només la música permet els encadenaments d’acords. Una carta, fins i tot la més llarga, força a simplificar allò que no hauria d’haver estat: s’és sempre tan poc clar des que s’intenta ser comlplet! Voldria fer ací un esforç, no solament de sinceritat, sinó també d’exactitud; en aquestes pàgines hi haurà ratlles; ja n’hi ha. El que us demane (l’única cosa que encara us puc demanar) és de no passar per alt cap d’aquestes línies que tant m’hauran costat. Si és difícil viure, molt més incòmode és explicar la pròpia vida. Alexis o el ...

No se toma la molestia de responder. Vuleve la mirada hacia la ventana y durante un momento se queda contemplando la lluvia. - Algunos días no entiendo por qué llueve siempre de arriba para abajo. Me parece incluso injusto.

Perquè els colors de la tendresa aporten tonalitats més netes al paisatge i fan l'ombra dels arbres molt més densa. Així creixem; i els anys són una pedra de formes consuetes, que no llasta la ingravidesa mòrbida dels somnis ni afeixuga el delit de les mirades. Tot és en tot, i el cicle recomença cada vegada que el desig detura l'ocell del temps i en fixa bé la imatge. Tot és en tot, delimitat, tangible, i a poc a poc, amb mots de cada dia, pot concretar-se en signes, en paraules. Miquel Martí i Pol D'Obra poètica, volum IV. Llibres del Mall, 1980. . [...perquè avui és el Dia de la Poesia, aprofitem-ho]