Aquesta carta, amiga meua, serà llarga. No m’agrada massa escriure. Sovint he llegit que les paraules traeixen el pensament, però em sembla que les paraules escrites el traeixen encara més. Vós sabeu el que queda d’un text després de dues traduccions successives. I a més a més no sé com fer-ho. Escriure és una perpètua elecció entre mil expressions, cap de les quals no em satisfà, i sobretot cap no em satisfà sense les altres. Tanmateix jo hauria de saber que només la música permet els encadenaments d’acords. Una carta, fins i tot la més llarga, força a simplificar allò que no hauria d’haver estat: s’és sempre tan poc clar des que s’intenta ser comlplet! Voldria fer ací un esforç, no solament de sinceritat, sinó també d’exactitud; en aquestes pàgines hi haurà ratlles; ja n’hi ha. El que us demane (l’única cosa que encara us puc demanar) és de no passar per alt cap d’aquestes línies que tant m’hauran costat. Si és difícil viure, molt més incòmode és explicar la pròpia vida.
Alexis o el tractat del combat inútil
Marguerite Yourcenar
Alexis o el tractat del combat inútil
Marguerite Yourcenar
Comentaris
Y por entonces había también una expo en el Picasso de Schiele que me había dejado helada...vaya recuerdos!
Hay un antes y un después de ese libro. De hecho lo leía casi de clandestino porque a la profe de francés no le gustaba nada que saliesemos de la literatura franesa de Zola y Balzac y Stendhal en sus clases . Bueno, parezco una vieja...ala, un beso