De par en par


_
Llenaba hojas y hojas de dibujos extraños, parecían máquinas. Una noche Hélène le preguntó
_
- Qué son?
- Es una pajarera.
- ¿Una pajarera?
- Sí.
- ¿Y para qué sirve?

Hervé Joncour mantenía los ojos fijos en aquellos dibujos.

- Se llenan de pájaros, todos los que se pueda, y después, un día que suceda algo feliz, se abren sus puertas de par en par y se mira cómo vuelan libres.
_
_
Seda
Alessandro Baricco

Comentaris

Anònim ha dit…
Guapíssima!! Els millors desitjos per al nou any!! 2010 petons i abraçades!!! Sergi
dissabte, 02 de gener, 2010
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

17 ANYS

Fa 17 anys  Disset Curiosament, 17 és un número que em va acompanyar durant la meva joventut. M'agradava. Més que el 18, més que el 16. Potser perquè és imparell i número primer. Em sembla més fresc, en moviment, sense l'equilibri de la duplicitat. Per això m'agrada. Aquest any n'ha fet 17 i he necessitat regalar-me una pausa. Un espai de clama, de mirar endins. És dimecres i he agafat el dia de festa. Avui fa sol, com ara fa 17 anys. En aquests moments del matí, ja hauríem fet les primers trucades per donar la notícia. Recolzada a la façana del tanatori, vaig marcar el número de la nova feina: Avui no podré venir: la meva mare ha mort . Un silenci incòmode a l'altre costat, portava poc temps en aquell despatx i no sabien que estava malalta.  Alguna trucada més a persones de referència. Encara no hi havia WhatsApp i el missatge s'havia d'estendre per SMS, trucant, en persona... I mentre la gent que m'estimo, anava sabent que alguna cosa s'havia trenc...
Més informació

Esa flor instantánea

Imatge
Miedo a perderse ambos, vivir el uno sin el otro: miedo a estar alejados en el viento de la niebla, en los pasos del día, en la luz del relámpago, en cualquier parte. Miedo que les hace abrazarse, unirse en este aire que ahora juntos respiran. Y se buscan y se buscan esa flor instantánea que cuando se consigue se deshace en un soplo y hay que ir a encontrar otras en el jardín umbrío Miedo; bendito miedo que propicia el deseo la agonía y el rapto, de los que mueren juntos y resucitan luego. José Agustín Goytisolo
Més informació

L'evidència

De tant en tant arriba la calma trista. La calma trista és densa, compacta i estàtica, i m'arrela per dins, reconnecta els records. Avui que fa un sol radiant com el del primer dia que ja no hi vas ser, ha tornat la calma trista. Però en un instant, una evidència, la calma s'ha trencat. Ploro com aquell dia que vaig saber que anava de debó.  Ploro perquè me n'adono que han passat nou anys pleníssims sense tu,           i m'impressiona Ploro de ràbia perquè me n'adono que m'hi he acostumat,          i m'espanta I de sobte, aquella llàgrima que lliscava galta avall, la del primer aniversari diferent, encara és aquella càlida carícia que sempre trobaré a faltar.
Més informació