A vegades...

A vegades,
quan de bon matí em desperto la cara, torno a sentir la mà de la mare;
i si a la cuina em prepraro un cafè, recordo la seva manera de fer.
.
A vegades,
encara la crec arribar, claus en mà, com si vinguès de comprar el pa;
i asseguda al sofà, busco, innocent, aquell contacte que em rebia càlidament.
.
A vegades,
si vacil·lo un instant, inevitablement, sento que ella m'estaria animant;
nostàlgic aflora un record -subtil, contingut, delicat- des del fons del meu cor.
.
A vegades,
tot cuinant, improvitzo un nou plat i imagino els consells que m'hauria donat.
una melodia em balla pel cap, com m'hauria queixat si ella l'hagués cantat!
.
A vegades,
sense voler-ho, retorno a la infància. mare de déu: incertesa, por, nostàlgia.
fa rau-rau a la panxa, quant temps feia que no sentia aquesta anyorança...
.
A vegades,
quan s'acosta la nit i s'aixeca la lluna, recordo la seva darrera presència muda;
i tranquil·la, m'amago al meu llit, tot desitjant sentir el seu 'bona nit'.
.
A vegades,
només de vegades, encara hi ha moltes i agradables vegades.
.
.
[Tuàutem]

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

17 ANYS

Fa 17 anys  Disset Curiosament, 17 és un número que em va acompanyar durant la meva joventut. M'agradava. Més que el 18, més que el 16. Potser perquè és imparell i número primer. Em sembla més fresc, en moviment, sense l'equilibri de la duplicitat. Per això m'agrada. Aquest any n'ha fet 17 i he necessitat regalar-me una pausa. Un espai de clama, de mirar endins. És dimecres i he agafat el dia de festa. Avui fa sol, com ara fa 17 anys. En aquests moments del matí, ja hauríem fet les primers trucades per donar la notícia. Recolzada a la façana del tanatori, vaig marcar el número de la nova feina: Avui no podré venir: la meva mare ha mort . Un silenci incòmode a l'altre costat, portava poc temps en aquell despatx i no sabien que estava malalta.  Alguna trucada més a persones de referència. Encara no hi havia WhatsApp i el missatge s'havia d'estendre per SMS, trucant, en persona... I mentre la gent que m'estimo, anava sabent que alguna cosa s'havia trenc...
Més informació

L'evidència

De tant en tant arriba la calma trista. La calma trista és densa, compacta i estàtica, i m'arrela per dins, reconnecta els records. Avui que fa un sol radiant com el del primer dia que ja no hi vas ser, ha tornat la calma trista. Però en un instant, una evidència, la calma s'ha trencat. Ploro com aquell dia que vaig saber que anava de debó.  Ploro perquè me n'adono que han passat nou anys pleníssims sense tu,           i m'impressiona Ploro de ràbia perquè me n'adono que m'hi he acostumat,          i m'espanta I de sobte, aquella llàgrima que lliscava galta avall, la del primer aniversari diferent, encara és aquella càlida carícia que sempre trobaré a faltar.
Més informació